Entrevista a la mezzosoprano Helga Müller-Molinari la qual fou guanyadora del Primer Gran Premi l'any 1973.
— Com va començar la seva passió per la música? Quan va saber que es volia dedicar a cantar òpera?
Crec que només néixer, portava dins el meu amor per la música. Era un nadó i gaudia escoltant música. El meu avi era músic i crec que en vaig heretar la total dedicació.
A la meva escola, de deu a setze anys, les monges van descobrir que tenia veu i em van empènyer a cantar en totes les cerimònies religioses. Als tretze anys vaig cantar Bastien und Bastienne de Mozart. Des de llavors vaig saber que el cant i l'escenari serien la raó de la meva vida.
— Com es va decidir a participar en el Concurs Tenor Viñas?
No recordo qui em va proposar fer-ho. Vaig participar dues vegades, una com a soprano i la segona com a mezzosoprano. Aquesta segona vegada, el 1973, vaig obtenir el primer premi.
— Com va ser el pas pel certamen?
Recordo que em vaig emocionar molt i vaig voler donar el millor de mi tant vocalment com artísticament.
— Quin va ser el record més emotiu en aquestes dues vegades que va participar?
Crec que quan vaig estar per primera vegada a l'escenari del meravellós Gran Teatre del Liceu amb tothom escoltant-me amb gran interès. Vaig pensar que no era cert, només un somni.
— Que li va suposar per la seva carrera obtenir el primer premi del Concurs Tenor Viñas?
Sens dubte, em va donar molta confiança en mi mateixa. I era la millor targeta de presentació possible per a futures audicions als teatres d'òpera.
— Vostè ha cantat un ampli repertori d'oratori, lied i òpera. Creu que és important per a un cantant cantar totes aquestes especialitats musicals?
Per descomptat. Com més coneixes i aprofundeixes, millor la cantes la peça. Per mi és tan important un lied curt com una òpera de tres hores. A través dels anys aprens amb quina és l'especialitat que més et convé però mai deixes d'aprendre i desenvolupar noves possibilitats.
— Vostè va ser dirigida per diversos dels millors directors d'orquestra de la seva època. Quina ha de ser la millor relació artística entre director i solista?
La relació ideal és tenir la mateixa idea de la interpretació musical. Si això passa, no s’ha de parlar gaire i es produirà música junts. Però si no passa cal intentar arribar a un acord (com passa a la vida normal). De totes maneres, el cantant depèn del director d'orquestra i del director d'escena.
— Amb Herbert von Karajan té algun record especial, donat que hi va col·laborar amb ell moltes vegades?
Amb el mestre von Karajan no calia parlar gens. Els seus ulls i un lleuger moviment d'una de les celles et mostraven el que volia.
Amb ell es feia música realment a l’uníson. Una felicitat impossible de descriure, records inoblidables. Estic molt agraïda al destí per haver pogut treballar amb ell.
— Quin seria el propòsit més important d’un jove cantant que participa al Concurs Tenor Viñas?
Segons jo, tenir la possibilitat d'enfrontar-se al públic, al jurat i també a la competència dels altres cantants. Amb tot això, aprendre què s'ha d'aprendre per millorar. Per descomptat que hi participes intentant guanyar, però també perquè et conegui un jurat important.
— Quin consell li donaría ara mateix a un jove que just comença en aquest món?
No sóc bona amb els consells. He vist a la meva vida que hi ha un destí per a cadascú i l'única manera és treballar al 100%. El teu comportament és tan important com la teva veu. Intentar la perfecció sempre (encara que mai no l'assoliràs) i amb el teu esforç complet es pot aconseguir acostar-te al compositor i transmetre el que vol.
Els meus millors desitjos per a tots els joves cantants que inicien aquest difícil però alhora bonic camí. Participar al Concurs Viñas i estar, potser, a la Fase Final, ja és un fet important.
